
Petites lluminàries flamejaven en la negra nit de
l’esplanada. A mesura que ens hi apropàvem, veiem com els globus, dracs
multicolors desvetllant-se tot esbufegant
enfurismats
i vomitant
foc,
es
posaven drets pausadament amb les primeres llums de l’albada, mentre es preparaven
per
alçar el vol. Eren multitud. Ara l’un, ara l’altre s’enlairaven, també
el nostre, vers el cel de la Capadòcia. L’espectacle era captivador: si miràvem
enlaire, veiem el cel curull de bombolles de sabó indestructibles apropant-se i
repel·lint-se repetidament en un màgic
joc de colors. I si la mirada la dirigíem als nostres peus, contemplàvem una
munió de gegants , alguns amb barrets estrafolaris, passejant serenament i
lluint vestits de mil colors que el sol del matí encara feia refulgir més:
taronges amarronats, grocs grisosos i sanefes tirant a verd clar. Davant d’un
espectacle tant canviant
i efímer, com
el poeta em vaig preguntar per quin caprici els deus fan i desfan meravelles
tan
breus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada