Però no em tenen el cor robat ... ni les amplades immensurables de la mar ... totes cofades amb les albes randes d’escuma ...
No m’enganya
... Es un pomell d’escuma vanitosa ...
Ventau-lo i se desfà com una boira
Tampoc m’enlluerna
L’home, manefla de mena, que ...creà els jardins, i fins súmmum atreviment i egoisme ...usufructuant privadament un tros de paisatge, reduint a servitud, ... creà el test ...
No, ... la meva amor és més modesta i el meu esguard, en lloc d’eixamplar-se i enlairar-se, s’encongeix i humilia fins a terra ...
Sóc l’angelet més tendre
del Paradís,
que començo d’aprendre
... la meva amor és l’herbeta que es cria en els junts de les pedres del sòl ... arranada, segada, escapçada despiadadament,
i en lloc de maleir com fa tot empresonat, emmarca de poesia l’esperit insensible i incurable del seu botxí
Pel fregadís amb l’aire,
durant el vol,
deixo un polsim, no gaire,
de borrissol.
i diu a homes i dones:
“Omple de flors, omple de flors la terra;
pensa que un jorn –no gaire lluny tal volta-
deus baixar a dormir en ses entranyes
la pau sens fi que els sofriments compensa,
i que és més grat als morts, en l’hora augusta,
descansar en la terra assaonada.
Jaume Roig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada