En aquest moment, persones que he estimat són físicament lluny de mi.
Em costa però, imaginar-les absents per sempre.
Se’m fan presents en petits detalls que ofereix la natura:
A la primavera, en els narcisos menuts i delicats que floreixen en mig del pedregam d’algunes contrades assolellades; també en les delicades violetes que tímidament apareixen a les fondalades ombrívoles. Elles em donen la imatge del seu esperit vital.
Cap a finals d’estiu i començament de tardor els senders s’omplen de fruits silvestres; negres, vermells , morats o blaus ; aspres o dolços ...: aranyons, nabius, mores, maduixes boscanes, groselles, gerds, cireretes d’arboç... Em recorden la vida plena de què han fruit.
I més endavant, quan les blades, els aurons blancs i negres, les moixeres de guilla, les serveres, els roures i els faigs mostren nova aparença a l’entrada del fred, evoco els sers estimats en el seu descans etern.
