Però no em tenen el cor robat ... ni les amplades immensurables de la mar ... totes cofades amb les albes randes d’escuma ...
No m’enganya
Lo fruit de la xicòria ...
... Es un pomell d’escuma vanitosa ...
Ventau-lo i se desfà com una boira
Tampoc m’enlluerna
No, ... la meva amor és més modesta i el meu esguard, en lloc d’eixamplar-se i enlairar-se, s’encongeix i humilia fins a terra ...
Sóc l’angelet més tendre
del Paradís,
que començo d’aprendre
a volar llis
... la meva amor és l’herbeta que es cria en els junts de les pedres del sòl ... arranada, segada, escapçada despiadadament,
i en lloc de maleir com fa tot empresonat, emmarca de poesia l’esperit insensible i incurable del seu botxí
Pel fregadís amb l’aire,
durant el vol,
deixo un polsim, no gaire,
de borrissol.
i diu a homes i dones:
“Omple de flors, omple de flors la terra;
pensa que un jorn –no gaire lluny tal volta-
deus baixar a dormir en ses entranyes
la pau sens fi que els sofriments compensa,
i que és més grat als morts, en l’hora augusta,
descansar en la terra assaonada.
Jaume Roig