A l’hora convinguda vaig arribar a casa seva, a Romanyà de
la Selva.
-Passi, passi. No l’esperava tan puntual. Com pot veure estava regant els crisantems i traient fulles
seques dels geranis. Les plantes, com les persones, si no es cuiden malament
rai. Mentre, ja pot anar fent preguntes
Sembla que per a la Rodoreda, el delit per les seves flors,
l’ interès per les coses senzilles, són vitals. Em vingué al cap una anècdota
seva prou coneguda quan de jove havia anat a veure el director de “La
Publicitat” plena de pretensions d’escriure, i que aquest li havia aconsellat:
– Miri, senyoreta, primer visqui, després escrigui.
-La veig molt entregada en la cura de les flors. Què és la
vida per a vos?
La vida és l’única escola bona, per a la qual, sense tu
demanar-ho, et trobes matriculat. La vida te flors i espines. Perquè ja pots
estudiar filosofies, si no saps un borrall de la vida, si no és aquesta la qui
t’ensenya a vèncer-te i a dominar-te a cop de decepcions, davant les
contrarietats, davant els escarments, de ben poc et serviran aquells grans
coneixements.
-Veig que estimeu prou les flors. Què és per a vos l’amor?
-Mireu la senzillesa del gerani: es fa estimar. Per contra,
la bellesa de les imatges amoroses de la literatura o de l’art, són artificials,
irreals, poc fiables i sobretot poc útils. Les grans passions literàries
–penseu en Marc Antoni i Cleopatra, Hamlet, Otel·lo, Faust, ...- tenen
únicament conseqüències tràgiques, són decepcionants sobretot per als joves
quan topen amb la realitat i condueixen a l’home al sofriment i a la mort. Jo crec
en una estimació senzilla, en un afecte sincer i sobretot, per damunt de tot,
en una gran dosi d’altruisme: tot el que s’allunyi d’això no pot anomenar-se
amor.
Pel que fa al matrimoni, res de grans passions, res de
romanticismes grandiloqüents; per a mi consisteix en trobar algú que anivelli
els defectes propis amb les qualitats de l’altre, és a dir, una ajuda per un
viure més equilibrat.
La Rodoreda va donar per acabat l’arranjament del
jardí, va preparar uns refrescs a la cuina i va convidar-me a continuar la
conversa al banc del jardí.
Petites lluminàries flamejaven en la negra nit de
l’esplanada. A mesura que ens hi apropàvem, veiem com els globus, dracs multicolors desvetllant-se tot esbufegant
enfurismats i vomitant foc, es
posaven drets pausadament amb les primeres llums de l’albada, mentre es preparaven
per
alçar el vol. Eren multitud. Ara l’un, ara l’altre s’enlairaven, també
el nostre, vers el cel de la Capadòcia. L’espectacle era captivador: si miràvem
enlaire, veiem el cel curull de bombolles de sabó indestructibles apropant-se i
repel·lint-se repetidament en un màgic
joc de colors. I si la mirada la dirigíem als nostres peus, contemplàvem una
munió de gegants , alguns amb barrets estrafolaris, passejant serenament i
lluint vestits de mil colors que el sol del matí encara feia refulgir més:
taronges amarronats, grocs grisosos i sanefes tirant a verd clar. Davant d’un
espectacle tant canviant i efímer, com
el poeta em vaig preguntar per quin caprici els deus fan i desfan meravelles
tan breus.
