dimarts, 29 de maig del 2018

Meravelles tan breus ...




Petites lluminàries flamejaven en la negra nit de l’esplanada. A mesura que ens hi apropàvem, veiem com els globus, dracs  multicolors desvetllant-se tot esbufegant enfurismats  i vomitant  foc,  es posaven drets pausadament amb les primeres llums de l’albada, mentre es preparaven  per  alçar el vol. Eren multitud. Ara l’un, ara l’altre s’enlairaven, també el nostre, vers el cel de la Capadòcia. L’espectacle era captivador: si miràvem enlaire, veiem el cel curull de bombolles de sabó indestructibles apropant-se i  repel·lint-se repetidament en un màgic joc de colors. I si la mirada la dirigíem als nostres peus, contemplàvem una munió de gegants , alguns amb barrets estrafolaris, passejant serenament i lluint vestits de mil colors que el sol del matí encara feia refulgir més: taronges amarronats, grocs grisosos i sanefes tirant a verd clar. Davant d’un espectacle tant canviant  i efímer, com el poeta em vaig preguntar per quin caprici els deus fan i desfan meravelles tan  breus.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada