La nina destrossada

Quin record d’infantesa o de joventut té arrels profundes en tu? I et ve de gust explicar-nos-el, és clar!

Hi ha petits fets de la infància que passen quasi desapercebuts però més endavant, ja d’adult, t’adones de la importància que varen tenir o dels símptomes que manifestaven.

Recordo, d’infant, estant convalescent d’una llarga malaltia, la mare em va deixar una preciosa nina que li havien portat els reis. Ella la guardava com un tresor. Tenia una altura de més de mig metre i no només vestia amb elegància i movia els ulls, sinó que també - oh meravella!- podia caminar sola gràcies a un mecanisme de corda i a unes rodetes mig camuflades que tenia a les sabates. Què us penseu que vaig fer? Acompanyar-la per l’habitació?, Jugar tendrament amb ella? Preparar-li un berenar? Esperar que vinguessin els germans i jugar junts? Doncs no.

M’intrigava com podia caminar. Vaig voler apropiar-me del seu secret, vaig despullar-la per arribar al mecanisme de rellotgeria, el vaig extreure, i amb satisfacció vaig descobrir el seu misteri. Plaer estèril, doncs el mecanisme ja no servia per a res i la nina va quedar destrossada.

Quantes oportunitats perdudes a causa de voler posseir en comptes de gaudir!