La rutlla

Estàvem tota la colla ben formals i encuriosits mentre el ferrer –bon home però que ens infonia certa basarda- ens preparava les rutlles. Tots els sentits n’estaven pendents: la vareta enrogia dins el fornal al ritme dels cops de manxa, mentre dansaven les guspires tot enlairant-se campana amunt al so de l’aspre música del carbó crepitant; es respirava la fortor de les peülles de mula cremades poc abans quan li havien encastat les ferradures, i també l’olor característica del carbó i del ferro. Ens admirava la destresa amb que donava forma a la rutlla.

-Més gran -dèiem nosaltres . Tallava i soldava les puntes. Després, a cops de mall sobre l’enclusa donava forma al mànec.

-Aquí les teniu. I no vingueu més a emprenyar. Però nosaltres sabíem que mentre les feia el seu cor estava amb el fill que feia poc havia sortit d’aquest món.