Per fi s’han trobat a la cantonada del Zurich. Un somriure, una abraçada i un petò fugisser. L’amiga d’ella, repassant-lo a ell de cap a peus, va exterioritzar amb rialleta mal dissimulada un senyal d’aprovació.
-Anem, el teatre és a punt de començar. Que guapo vas! –li diu la seva promesa.
Si ella sabés la veritat ... la vergonya, el dolor i l’angoixa que el turmentaven... En Jordi s’havia trobat casualment amb uns amics que, tot mofant-se, li varen dir: -On vas tan estrafolari?
En Jordi va sortir de casa com si no fos ell mateix: de corbata, els anys que feia que no n’havia dut; l’americana i els pantalons, ben passats de moda, li venien esquifits, les també antiquades sabates negres li causaven un profund dolor, ...
Ell l’estimava i una amiga d’ella li va recomanar que es presentés vestit “de senyor”, que aquest era un criteri molt important per avaluar el seu promès.
No pagava un preu massa alt per aconseguir el seu amor ?–es preguntava angoixat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada