Per què llegir Cartes a Mahalta i els poemes de Màrius Torres

En les cartes a Mahalta hi trobareu un degotall incessant de sentiments i vivències humanes : tendresa, respecte, cura per l’altre, fortalesa, espiritualitat, ...

Admirareu la relació  tan sincera , tan ricament expressada entre aquestes persones, amb els moments bons i els que no ho són tant. Relació que els fa créixer i madurar.

Meravella com  les circumstàncies de la vida, en el seu cas tan penoses –la malaltia, l’aïllament, l’esfondrament d’ideals- en comptes de ser causa de pessimisme i abandó, les transformen en moments vitals tan positius.

Un d’ells és l’amistat tan peculiar entre Màrius i la Mercè fruit de l’enamorament que, degut a la malaltia, és sublimat en la cura que es tenen l’un a l’altra, a voltes amb petits regals –uns peücs, moltes flors, intercanvi de llibres, ...- però sobretot amb la paraula. Paraules de les trobades literàries i paraules escrites de les seves cartes que juntament amb els poemes, són una mostra literària d’incalculable valor.

Meravelles tan breus ...

Petites lluminàries flamejaven en la negra nit de l’esplanada. A mesura que ens hi apropàvem, veiem com els globus, dracs  multicolors desvetllant-se tot esbufegant enfurismats  i vomitant  foc,  es posaven drets pausadament amb les primeres llums de l’albada, mentre es preparaven  per  alçar el vol. Eren multitud. Ara l’un, ara l’altre s’enlairaven, també el nostre, vers el cel de la Capadòcia. L’espectacle era captivador: si miràvem enlaire, veiem el cel curull de bombolles de sabó indestructibles apropant-se i  repel·lint-se repetidament en un màgic joc de colors. I si la mirada la dirigíem als nostres peus, contemplàvem una munió de gegants , alguns amb barrets estrafolaris, passejant serenament i lluint vestits de mil colors que el sol del matí encara feia refulgir més: taronges amarronats, grocs grisosos i sanefes tirant a verd clar. Davant d’un espectacle tant canviant  i efímer, com el poeta em vaig preguntar per quin caprici els deus fan i desfan meravelles tan  breus.

Entrevista imaginària

A l’hora convinguda vaig arribar a casa seva, a Romanyà de la Selva.

-Passi, passi. No l’esperava tan puntual. Com pot veure  estava regant els crisantems i traient fulles seques dels geranis. Les plantes, com les persones, si no es cuiden malament rai. Mentre, ja pot anar fent preguntes

Sembla que per a la Rodoreda, el delit per les seves flors, l’ interès per les coses senzilles, són vitals. Em vingué al cap una anècdota seva prou coneguda quan de jove havia anat a veure el director de “La Publicitat” plena de pretensions d’escriure, i que aquest li havia aconsellat:

– Miri, senyoreta, primer visqui, després escrigui.

-La veig molt entregada en la cura de les flors. Què és la vida per a vos?

La vida és l’única escola bona, per a la qual, sense tu demanar-ho, et trobes matriculat. La vida te flors i espines. Perquè ja pots estudiar filosofies, si no saps un borrall de la vida, si no és aquesta la qui t’ensenya a vèncer-te i a dominar-te a cop de decepcions, davant les contrarietats, davant els escarments, de ben poc et serviran aquells grans coneixements.

-Veig que estimeu prou les flors. Què és per a vos l’amor?

-Mireu la senzillesa del gerani: es fa estimar. Per contra, la bellesa de les imatges amoroses de la literatura o de l’art, són artificials, irreals, poc fiables i sobretot poc útils. Les grans passions literàries –penseu en Marc Antoni i Cleopatra, Hamlet, Otel·lo, Faust, ...- tenen únicament conseqüències tràgiques, són decepcionants sobretot per als joves quan topen amb la realitat i condueixen a l’home al sofriment i a la mort. Jo crec en una estimació senzilla, en un afecte sincer i sobretot, per damunt de tot, en una gran dosi d’altruisme: tot el que s’allunyi d’això no pot anomenar-se amor.

Pel que fa al matrimoni, res de grans passions, res de romanticismes grandiloqüents; per a mi consisteix en trobar algú que anivelli els defectes propis amb les qualitats de l’altre, és a dir, una ajuda per un viure més equilibrat.

La Rodoreda va donar per acabat l’arranjament del jardí, va preparar uns refrescs a la cuina i va convidar-me a continuar la conversa al banc del jardí.

Melangia

Estimada família: Després d’uns mesos de melangia en aquest país sorprenent,  però amb costums ben diferents de les nostres, avui se m’ha omplert el cor d’alegria. Aprofitant una estona lliure, he anat al parc que no visitava de feia mesos. El terra  sembrat de pètals blancs, els arbres lluint esplendorosament delicades flors amb pinzellades rosa ... No era tant per l’extraordinari espectacle del  “hanami“, la efímer florida dels cirerers, que cada any es celebra aquí, al Japó, no. Els ulls se m’ompliren de llàgrimes tot recordant els nostres cirerers, la mateixa flor, les mateixes fragàncies, que les del nostre poble. Hi aniré cada dia a la tarda. Allí oblidaré aquest mon de reverències continues, aquests somriures que no saps a que venen, el seu detallisme exagerat, puntualitat extrema,  ... i així em sentiré menys foraster, com si estigués a Torrelles.

Resposta a un regal

T’ho repetiré una i mil vegades: gràcies pel nou rellotge. M’agrada perquè no és ni d’or ni de plata i m’està dient que el valor del temps és poder viure al teu costat. L’has escollit d’esfera rodona, gens cantellut, evitant que sembli sever, defugint qualsevol tipus de duresa, tal com volem que sigui el nostre amor. M’agrada que marqui el temps no amb la fredor dels nombres sinó amb les busques, sempre en moviment, cercant sense fi una nova hora, un nou temps per estimar-nos.  Tampoc li manca la data del mes per tal de tenir ben presents els dies importants de les nostres vides. I sempre, estiu i hivern, encara que els afers de la vida ens duguin a viure allunyats, el rellotge cenyit al canell serà com si anéssim donant-nos les mans

Joia inesperada

- Hola “Xaume”, estás igual que antes.¿ No nos conoces?

Sento les veus d’uns pintors mentre carreguen una furgoneta. Ells tampoc han canviat. Certament, tenen pèls a la cara, però els ulls i la fesomia de pillets trapelles és la mateixa.

El Nando m’explica que els tres han constituït una empresa de pintura “con todos los papeles en regla” i que no els manca feina. El Pulga, petit i eixerit, recorda “los buenos tiempos”, les colònies a prop de la platja, la pel·lícula –crimen en la escuela- que vam redactar i filmar; precisament ell n’era el detectiu... , i com mig planyent-se, evoca les bretolades que provocaven. Veritablement eren els pitjors de la classe.

El Santi em fa saber que té una filla tan guapa, ...Que a més de la feina hi ha una bona amistat entre les tres famílies.

El cor se m’omple de joia i penso, al despedir-nos, per quin caprici els deus fan meravelles tan imprevisibles.

Els ametllers de Valldemossa

He mirat amb tendresa l’ametller que prop de casa sembla esclatar pletòric de flors. Es la festa amb què la natura ens anuncia l’adveniment de la primavera cada any. Espectacle visual que em transporta a les Illes, on any rere any ens retrobem ella i jo per recordar aquells dies que passejàvem fascinats pels camps d’ametllers, en el moment que la flor ja madura deixa el terra tenyit de blanc i a l’arbre comencen a despuntar petits rudiments que poc a poc esdevindran fruits exquisits.

Així, gaudint serenament d’aquell preciós espectacle, recordàvem els colors de moments passats, els fills que s’havien fet grans, i ens preparàvem per iniciar un nou trajecte de les nostres vides.

Va ser l’últim passeig que vàrem fer junts. Si sabessis com envejo els ametllers de Valldemossa!

Poeta de paraules vives

Fill de silencis:

la guerra perquè “és la guerra”,

la pau perquè és pau vençuda.

Tens mirada de poeta i ulls d’infant:

cantes els rius, el jardí, la pluja, el mar.

Ets poeta de paraules vives, Pere,

poeta de la misèria i el sofriment:

“Maleïdes les lleis que al pobre pretenen silenciar,

maleïdes les tanques que ens priven d’estimar”.

Ets vi en la pau, sang en el combat

Ets força de l’amor i vent que no calla:

“Si no sentiu la veu del vent, quina paraula direu?

Com arribareu al cel si per terra no hi aneu?”

Ho diu Pere Casaldàliga.

Personatges de la Rodoreda

LA COLOMETA
Noia beneita
et diuen, Colometa.
Pobre, senzilla,
en la vida perduda,
humana i coratjosa.

CECÍLIA CE

No era una meuca.

Recercava el seu pare,

qui li donà vida.

AMADEU RIERA
Es feia veure:
prim, amb el cap romàntic.
Era notari.
Recorda l’amor ara,
amor que el temps irisa

TERESA GODAY 

Preuada joia

que als homes fascinava.

Quin gran miratge!

La nina destrossada

Quin record d’infantesa o de joventut té arrels profundes en tu? I et ve de gust explicar-nos-el, és clar!

Hi ha petits fets de la infància que passen quasi desapercebuts però més endavant, ja d’adult, t’adones de la importància que varen tenir o dels símptomes que manifestaven.

Recordo, d’infant, estant convalescent d’una llarga malaltia, la mare em va deixar una preciosa nina que li havien portat els reis. Ella la guardava com un tresor. Tenia una altura de més de mig metre i no només vestia amb elegància i movia els ulls, sinó que també - oh meravella!- podia caminar sola gràcies a un mecanisme de corda i a unes rodetes mig camuflades que tenia a les sabates. Què us penseu que vaig fer? Acompanyar-la per l’habitació?, Jugar tendrament amb ella? Preparar-li un berenar? Esperar que vinguessin els germans i jugar junts? Doncs no.

M’intrigava com podia caminar. Vaig voler apropiar-me del seu secret, vaig despullar-la per arribar al mecanisme de rellotgeria, el vaig extreure, i amb satisfacció vaig descobrir el seu misteri. Plaer estèril, doncs el mecanisme ja no servia per a res i la nina va quedar destrossada.

Quantes oportunitats perdudes a causa de voler posseir en comptes de gaudir!

La millor edat es la nostra

Tothom vol ser jove, quan en realitat la millor edat és la nostra, que és l’edat en què ja hem après a tenir la mica de seny indispensable per no molestar els altres; l’edat en què es fan les millors xerrades, i al capdavall una bona xerrada és el millor plaer de la vida. Recordo molt les que vam fer.

(Carta de Joan Sales a Mercè Rodoreda del 28 novembre 1965

Tothom vol ser jove, quan en realitat la millor edat és la nostra, que és l’edat en què ja hem après a desaprendre les il·lusions i a aprendre la saviesa i el discerniment.

En Pau, d’adolescent, tenia una llibreta (encara no existien les bases de dades) on anotava metòdicament cada nit què havia après aquell dia, i a més ho tenia ben classificat. Per exemple:

- Com provocar faltes jugant a futbol

- Maneres de copiar els exàmens

- Com triomfar a la feina

- Com fer amistats

- Com seduir una xicota

Amb el temps, la llibreta va ser la llavor d’un llibre d’auto ajuda de força èxit que va tranquil·litzar i embadocar moltes consciències.

Més endavant, adaptant-se als nous temps, promovia un optimisme crèdul i ensucrat amb powerpoints i whatsapps ben intencionats.

I ja de gran va aprendre que les il·lusions decauen o ens frustren, que l’optimisme pot ser vençut per la pèssima realitat. Va aprendre a viure amb saviesa, amb discerniment, fins i tot amb humor. Va aprendre millor que ningú com funciona la vida, que el que ens salva són l’esperança i l’amor ben fonamentats, que transformen als qui ho posseeixen, sigui quina sigui la seva situació.

La flor dels somriures

La seva naixença no ha estat fàcil: floreix en mig d’abruptes penya-segats, en llocs on el rocam n’és rei i senyor; allí ha forjat el seu ésser, Malgrat la duresa dels seus orígens, la flor no ha perdut bellesa ni exquisitat, ans el contrari, exterioritzant aquestes qualitats, amoroseix els espadats.

Combina la delicadesa i finor del lliri blau amb la força i vigor de l’orella d’os, tan arrapada a la roca.

La seva aparença és tímida, poc agressiva, però amaga una gran fermesa. Té la bona qualitat de no destacar ella sola i d’embellir tota la raconada on floreix.

Per això l’han anomenada “la flor dels somriures”. Si fos una persona es diria Muriel Casals

Verdaguer, Caterina Albert, Joan Oliver, Apel·les Mestres i el misteri de la natura

Però no em tenen el cor robat ... ni les amplades immensurables de la mar ... totes cofades amb les albes randes d’escuma ...

No m’enganya

Lo fruit de la xicòria ...

... Es un pomell d’escuma vanitosa ...

Ventau-lo i se desfà com una boira

Tampoc m’enlluerna

L’home, manefla de mena, que ...creà els jardins, i fins súmmum atreviment i egoisme ...usufructuant privadament un tros de paisatge, reduint a servitud, ... creà el test ...

No, ... la meva amor és més modesta i el meu esguard, en lloc d’eixamplar-se i enlairar-se, s’encongeix i humilia fins a terra ...

Sóc l’angelet més tendre

del Paradís,

que començo d’aprendre

a volar llis

... la meva amor és l’herbeta que es cria en els junts de les pedres del sòl ... arranada, segada, escapçada despiadadament,

i en lloc de maleir com fa tot empresonat, emmarca de poesia l’esperit insensible i incurable del seu botxí

tal com fa l’angelet:

Pel fregadís amb l’aire,

durant el vol,

deixo un polsim, no gaire,

de borrissol.

i diu a homes i dones:

“Omple de flors, omple de flors la terra;

pensa que un jorn –no gaire lluny tal volta-

deus baixar a dormir en ses entranyes

la pau sens fi que els sofriments compensa,

i que és més grat als morts, en l’hora augusta,

descansar en la terra assaonada.

Jaume Roig