Verdaguer, Caterina Albert, Joan Oliver, Apel·les Mestres i el misteri de la natura

Però no em tenen el cor robat ... ni les amplades immensurables de la mar ... totes cofades amb les albes randes d’escuma ...

No m’enganya

Lo fruit de la xicòria ...

... Es un pomell d’escuma vanitosa ...

Ventau-lo i se desfà com una boira

Tampoc m’enlluerna

L’home, manefla de mena, que ...creà els jardins, i fins súmmum atreviment i egoisme ...usufructuant privadament un tros de paisatge, reduint a servitud, ... creà el test ...

No, ... la meva amor és més modesta i el meu esguard, en lloc d’eixamplar-se i enlairar-se, s’encongeix i humilia fins a terra ...

Sóc l’angelet més tendre

del Paradís,

que començo d’aprendre

a volar llis

... la meva amor és l’herbeta que es cria en els junts de les pedres del sòl ... arranada, segada, escapçada despiadadament,

i en lloc de maleir com fa tot empresonat, emmarca de poesia l’esperit insensible i incurable del seu botxí

tal com fa l’angelet:

Pel fregadís amb l’aire,

durant el vol,

deixo un polsim, no gaire,

de borrissol.

i diu a homes i dones:

“Omple de flors, omple de flors la terra;

pensa que un jorn –no gaire lluny tal volta-

deus baixar a dormir en ses entranyes

la pau sens fi que els sofriments compensa,

i que és més grat als morts, en l’hora augusta,

descansar en la terra assaonada.

Jaume Roig

Petits detalls

En aquest moment, persones que he estimat són físicament lluny de mi.

Em costa però, imaginar-les absents per sempre.

Se’m fan presents en petits detalls que ofereix la natura:

A la primavera, en els narcisos menuts i delicats que floreixen en mig del pedregam d’algunes contrades assolellades; també en les delicades violetes que tímidament apareixen a les fondalades ombrívoles. Elles em donen la imatge del seu esperit vital.

Cap a finals d’estiu i començament de tardor els senders s’omplen de fruits silvestres; negres, vermells , morats o blaus ; aspres o dolços ...: aranyons, nabius, mores, maduixes boscanes, groselles, gerds, cireretes d’arboç... Em recorden la vida plena de què han fruit.

I més endavant, quan les blades, els aurons blancs i negres, les moixeres de guilla, les serveres, els roures i els faigs mostren nova aparença a l’entrada del fred, evoco els sers estimats en el seu descans etern.

Mercè Rodoreda: obra plàstica

Algunes pintures de Mercè Rodoreda. Per a més dades es pot consultar aquí

Un hivern fascinant

Joan Margarit acaba de publicar un recull de poemes on expressa els seus sentiments ara que ja és gran, força gran .

La vellesa és a “Un hivern fascinant” un dels temes centrals. Res de maduresa, –diu-  siguem sincers: la «senectut»: “sabent que, quan s’ha obert,/ una esquerda no es torna a tancar mai”

Un període en que, segons el poeta, no es viu en funció del futur, i al mateix temps el passat s’allunya cada vegada més.

Tremendament lúcid: “Ja sóc al fons del bosc de tots els contes,/ somrient i feliç de no ser jove”

Conscient de les coses importants: ”A vegades la vida no és res més /que la flor més senzilla, la que creix /vora tots els camins”

I un sentiment que és coratge, après de la seva mare, i que repeteix de mil maneres: “només queda la força de l’amor”

                                                                                                       Jaume Roig

La rutlla

Estàvem tota la colla ben formals i encuriosits mentre el ferrer –bon home però que ens infonia certa basarda- ens preparava les rutlles. Tots els sentits n’estaven pendents: la vareta enrogia dins el fornal al ritme dels cops de manxa, mentre dansaven les guspires tot enlairant-se campana amunt al so de l’aspre música del carbó crepitant; es respirava la fortor de les peülles de mula cremades poc abans quan li havien encastat les ferradures, i també l’olor característica del carbó i del ferro. Ens admirava la destresa amb que donava forma a la rutlla.

-Més gran -dèiem nosaltres . Tallava i soldava les puntes. Després, a cops de mall sobre l’enclusa donava forma al mànec.

-Aquí les teniu. I no vingueu més a emprenyar. Però nosaltres sabíem que mentre les feia el seu cor estava amb el fill que feia poc havia sortit d’aquest món.

Vestit “de senyor”

Per fi s’han trobat a la cantonada del Zurich. Un somriure, una abraçada i un petò fugisser. L’amiga d’ella, repassant-lo a ell de cap a peus, va exterioritzar amb rialleta mal dissimulada un senyal d’aprovació.
-Anem, el teatre és a punt de començar. Que guapo vas! –li diu la seva promesa.
Si ella sabés la veritat ... la vergonya, el dolor i l’angoixa que el turmentaven... En Jordi s’havia trobat casualment amb uns amics que, tot mofant-se, li varen dir: -On vas tan estrafolari?
En Jordi va sortir de casa com si no fos ell mateix: de corbata, els anys que feia que no n’havia dut; l’americana i els pantalons, ben passats de moda, li venien esquifits, les també antiquades sabates negres li causaven un profund dolor, ...
Ell l’estimava i una amiga d’ella li va recomanar que es presentés vestit “de senyor”, que aquest era un criteri molt important per avaluar el seu promès.
No pagava un preu massa alt per aconseguir el seu amor ?–es preguntava angoixat.

EL SOPAR

Érem a finals dels anys 60. Estàvem convidats la meva esposa i jo a casa d’un personatge públic important:
- Tinc relacions amb el director de l’empresa on treballes – em deia ell. Puc aconseguir un lloc millor per tu. Et mereixes un bon despatx.
- M’agrada el meu treball –li vaig respondre. A més no m’agrada fer de llepa (llepaire).
La conversa s’allargava sobre el mateix tema fins que la seva dona li va fer veure que era inútil insistir. Em va semblar que em prenien per un guillat. Poc m’importava : per diverses raons estimava el meu treball.
Encara que a voltes he pensat, I si tinguessin raó?
Però no, tindria llàstima de mi mateix –i també ràbia continguda- cansat de dir:
Sí senyor!
Digui'm, senyor?
Ben cert, senyor!
Està content, el senyor?
Puc marxar, ja, senyor?
Gràcies, senyor!

ENTREMALIADURES

Entremaliadures: -No recordo –segurament degut a la poca memòria que sempre m’ha acompanyat- entremaliadures d’infants que m’hagin pertorbat seriosament, però sí que puc explicar una ferida, visible encara tot i que cicatritzada, causada per adults. Tenia quinze anys, quan sembla que tot és possible. Amb uns companys portàvem mesos preparant una travessa al Pirineu. Seria la primera vegada que hi anava. Un més abans de la data programada, l’avi, després d’una llarga malaltia va

morir. Era una persona que tot i ser afable, la seva seriositat i semblança autoritària el feia distant; només diré que el vincle afectiu que ens unia era el que anomenàvem “fer l’amistat”, un petó a les mans, cosa impensable amb qualsevol altra familiar, i que creia reservat al rector del poble, representant de Déu. Doncs bé, com deia, un mes després de la seva mort, pares i familiars em van privar de realitzar la sortida degut al dol. No ho vaig entendre. Per què un any de dol? El disgust i la ràbia la vaig sublimar seguint sobre el mapa, cada dia, la ruta que feien els companys.

COM ÉS QUE LES ZEBRES TENEN RATLLES?

-Mireu aquestes zebres tan boniques, com és que tenen ratlles?, pregunta la Maria.
Ningú sembla mostrar interès. El seu company apropa la cadira de rodes al públic i canvia la diapositiva.
-Mireu mare i filla –continua amb la seva feixuga veu - Les veieu bé?. La infermera li sosté el micro.
-No, –respon amb desgana una senyora del fons- les herbes i les ratlles es confonen.
-Molt be Maribel. El lleó tampoc les veuria. Guaiteu ara aquest ramat de zebres. Qui em sap dir quantes n’hi ha?
- No es poden contar. – contesta l’Eugènia
-Només es veuen ratlles - respon la Pepi
-El lleó no sap quina atrapar, -replica una altra resident
-Les zebres es poden salvar quan estan juntes, -continua l’Eugènia
-Com nosaltres, - fa la Maria, professora jubilada de didàctica de les ciències, amb mig cos paralitzat, que ha aconseguit motivar les seves companyes del Centre Residencial.