dilluns, 4 de juny del 2018
Per què llegir Cartes a Mahalta i els poemes de Màrius Torres
dimarts, 29 de maig del 2018
Meravelles tan breus ...
Petites lluminàries flamejaven en la negra nit de l’esplanada. A mesura que ens hi apropàvem, veiem com els globus, dracs multicolors desvetllant-se tot esbufegant enfurismats i vomitant foc, es posaven drets pausadament amb les primeres llums de l’albada, mentre es preparaven per alçar el vol. Eren multitud. Ara l’un, ara l’altre s’enlairaven, també el nostre, vers el cel de la Capadòcia. L’espectacle era captivador: si miràvem enlaire, veiem el cel curull de bombolles de sabó indestructibles apropant-se i repel·lint-se repetidament en un màgic joc de colors. I si la mirada la dirigíem als nostres peus, contemplàvem una munió de gegants , alguns amb barrets estrafolaris, passejant serenament i lluint vestits de mil colors que el sol del matí encara feia refulgir més: taronges amarronats, grocs grisosos i sanefes tirant a verd clar. Davant d’un espectacle tant canviant i efímer, com el poeta em vaig preguntar per quin caprici els deus fan i desfan meravelles tan breus.
Entrevista imaginària
Melangia
dilluns, 30 d’abril del 2018
Resposta a un regal
dijous, 19 d’abril del 2018
Joia inesperada
- Hola “Xaume”, estás igual que antes.¿ No nos conoces?
Sento les veus d’uns pintors mentre carreguen una furgoneta. Ells tampoc han canviat. Certament, tenen pèls a la cara, però els ulls i la fesomia de pillets trapelles és la mateixa.
El Nando m’explica que els tres han constituït una empresa de pintura “con todos los papeles en regla” i que no els manca feina. El Pulga, petit i eixerit, recorda “los buenos tiempos”, les colònies a prop de la platja, la pel·lícula –crimen en la escuela- que vam redactar i filmar; precisament ell n’era el detectiu... , i com mig planyent-se, evoca les bretolades que provocaven. Veritablement eren els pitjors de la classe.
El Santi em fa saber que té una filla tan guapa, ...Que a més de la feina hi ha una bona amistat entre les tres famílies.
El cor se m’omple de joia i penso, al despedir-nos, per quin caprici els deus fan meravelles tan imprevisibles.
diumenge, 18 de març del 2018
Els ametllers de Valldemossa
He mirat amb tendresa l’ametller que prop de casa sembla esclatar pletòric de flors. Es la festa amb què la natura ens anuncia l’adveniment de la primavera cada any. Espectacle visual que em transporta a les Illes, on any rere any ens retrobem ella i jo per recordar aquells dies que passejàvem fascinats pels camps d’ametllers, en el moment que la flor ja madura deixa el terra tenyit de blanc i a l’arbre comencen a despuntar petits rudiments que poc a poc esdevindran fruits exquisits.
Així, gaudint serenament d’aquell preciós espectacle, recordàvem els colors de moments passats, els fills que s’havien fet grans, i ens preparàvem per iniciar un nou trajecte de les nostres vides.
Va ser l’últim passeig que vàrem fer junts. Si sabessis com envejo els ametllers de Valldemossa!
dijous, 22 de febrer del 2018
Poeta de paraules vives
Fill de silencis:
la guerra perquè “és la guerra”,
la pau perquè és pau vençuda.
Tens mirada de poeta i ulls d’infant:
cantes els rius, el jardí, la pluja, el mar.
poeta de la misèria i el sofriment:
“Maleïdes les lleis que al pobre pretenen silenciar,
maleïdes les tanques que ens priven d’estimar”.
Ets vi en la pau, sang en el combat
Ets força de l’amor i vent que no calla:
“Si no sentiu la veu del vent, quina paraula direu?
Com arribareu al cel si per terra no hi aneu?”
Ho diu Pere Casaldàliga.
dijous, 15 de febrer del 2018
Personatges de la Rodoreda
LA COLOMETA
Noia beneita
et diuen, Colometa.
Pobre, senzilla,
en la vida perduda,
humana i coratjosa.
AMADEU RIERA
Es feia veure:
prim, amb el cap romàntic.
Era notari.
Recorda l’amor ara,
amor que el temps irisa
dijous, 25 de gener del 2018
La nina destrossada
Quin record d’infantesa o de joventut té arrels profundes en tu? I et ve de gust explicar-nos-el, és clar!
M’intrigava com podia caminar. Vaig voler apropiar-me del seu secret, vaig despullar-la per arribar al mecanisme de rellotgeria, el vaig extreure, i amb satisfacció vaig descobrir el seu misteri. Plaer estèril, doncs el mecanisme ja no servia per a res i la nina va quedar destrossada.
Quantes oportunitats perdudes a causa de voler posseir en comptes de gaudir!
dijous, 11 de gener del 2018
La millor edat es la nostra
Tothom vol ser jove, quan en realitat la millor edat és la nostra, que és l’edat en què ja hem après a tenir la mica de seny indispensable per no molestar els altres; l’edat en què es fan les millors xerrades, i al capdavall una bona xerrada és el millor plaer de la vida. Recordo molt les que vam fer.
(Carta de Joan Sales a Mercè Rodoreda del 28 novembre 1965
Tothom vol ser jove, quan en realitat la millor edat és la nostra, que és l’edat en què ja hem après a desaprendre les il·lusions i a aprendre la saviesa i el discerniment.
En Pau, d’adolescent, tenia una llibreta (encara no existien les bases de dades) on anotava metòdicament cada nit què havia après aquell dia, i a més ho tenia ben classificat. Per exemple:
- Com provocar faltes jugant a futbol
- Maneres de copiar els exàmens
- Com triomfar a la feina
- Com fer amistats
- Com seduir una xicota
Amb el temps, la llibreta va ser la llavor d’un llibre d’auto ajuda de força èxit que va tranquil·litzar i embadocar moltes consciències.
Més endavant, adaptant-se als nous temps, promovia un optimisme crèdul i ensucrat amb powerpoints i whatsapps ben intencionats.
I ja de gran va aprendre que les il·lusions decauen o ens frustren, que l’optimisme pot ser vençut per la pèssima realitat. Va aprendre a viure amb saviesa, amb discerniment, fins i tot amb humor. Va aprendre millor que ningú com funciona la vida, que el que ens salva són l’esperança i l’amor ben fonamentats, que transformen als qui ho posseeixen, sigui quina sigui la seva situació.
dimarts, 2 de gener del 2018
La flor dels somriures
La seva naixença no ha estat fàcil: floreix en mig d’abruptes penya-segats, en llocs on el rocam n’és rei i senyor; allí ha forjat el seu ésser, Malgrat la duresa dels seus orígens, la flor no ha perdut bellesa ni exquisitat, ans el contrari, exterioritzant aquestes qualitats, amoroseix els espadats.
Combina la delicadesa i finor del lliri blau amb la força i vigor de l’orella d’os, tan arrapada a la roca.
La seva aparença és tímida, poc agressiva, però amaga una gran fermesa. Té la bona qualitat de no destacar ella sola i d’embellir tota la raconada on floreix.
Per això l’han anomenada “la flor dels somriures”. Si fos una persona es diria Muriel Casals